Unitat Nacional Catalana - Penedès/Garraf

Sancions per no retolar en català

2011-10-26T04:47:00.000-07:00

La secció local de Vilanova i la Geltrú ha portat a terme una campanya de denúncies als comerços sense retolació en català.

A la notícia de la imatge, del diari Què del dilluns24 d0octubre, veiem un dels comerços que vam denunciar amb adhesius els nostres adhesius amb el lema Volem viure a Vilanova en català!

Crònica de la segona calçotada nacionalista a la comarca

2011-02-17T09:42:00.000-08:00

Aquest diumenge 13 de febrer la secció d’UNCat Penedès-Garraf, conjuntament amb les Joventuts Nosaltres Sols! i el Club Esportiu Palestra vam organitzar la segona calçotada nacionalista a Vilanova i la Geltrú.

Amb un caràcter cada cop més identitari, ja que els temps que vivim així ens ho requereixen, una trentena de persones van assistir a la cita de la Masia d’en Cabanyes.

L’Ajuntament de Vilanova una vegada més ens va denegar qualsevol tipus d’ajuda en quant a logística justificant que consideraven l’acte com a polític i gens propici a la “convivència”. Resulta que donar subvencions a la Casa d’Andalusia del Garraf o finançar projectes de la comunitat musulmana sí que és teixir societat, en canvi segons el consistori donar suport al moviment associatiu català pot causar “tensions racials innecessàries” entre la diversitat cultural de la vila. Les polítiques integradores del consistori no són res més que intentar reduïr la catalanitat vilanovina per així no perjudicar els nous valors multiculturals establerts.

Com a nacionalistes, evidentment ni ens resignarem ni ens alteraran la nostra activa militància per recuperar pas a pas el que és nostre, ans al contrari, encara ens donen més embranzida. Davant la negativa burocràtica anticatalana de l’Ajuntament vam acudir a la Institució que sí que serveix al poble, un any més a la Parròquia de la Geltrú i a la Fundació Casa d’Empara http://www.casaempara.cat/ ens van facilitar tot quant material vam necessitar.

La calçotada nacionalista va transcórrer en l’ambient de germanor i catalanitat que mereix, va esdevenir un punt de trobada dels patriotes habituals i també va servir per conèixer a noves persones interessades en el projecte identitari que encarna Unitat Nacional Catalana i el ressorgiment d’una nova fornada de joves al voltant dels valors i el caràcter de la refundada Palestra.

Vilanova serà catalana o no serà!

Segona calçotada nacionalista a la Masia d'en Cabanyes

2011-02-03T12:10:00.000-08:00

L'urna de la mesquita

2010-06-09T08:46:00.000-07:00

Avui un amic em truca i em diu que a una mesquita hi han posat una urna per lo del dret a decidir i em retreu el meu rebuig a tot quant precepte islàmic. Jo em pregunto si pesa més el fet de l'urna o el fet que el món àrab vagi disseminant les seves mesquites arreu d'Europa amb l'objectiu d'islamitzar-nos. No ens enganyem, la jihad existeix: ara una carnisseria per aquí, ara una mesquita per allà, ara un minaret i quan ens n'adonem ja tota la nostra escala de valors haurà estat dilapidada en pro a la convivència d'aquells que de fora vinguéren, que comencaren demanant tolerància i acabaren imposant el seu modus vivendi en un país forà. Ara que han posat l'urna a la mesquita se'm retreu que no vulgui la mesquita, que he d'estar a favor de l'islamització intencionada perquè han posat un calaix amb una escletxa per a introduïr-hi sobres. Preferiria que no hi hagués mesquita per molta urna que em plantin al davant. Si Catalunya ha de ser una república islàmica ja no serà Catalunya, serà una altra cosa; i per molt que els àrabs parlin català o votin que sí a la independència a mi ningú em convencerà que un català fa el ramadà o obliga a les seves dones a tapar-se el cos. Catalunya és alguna cosa més que una llengua, Catalunya és sobretot un pòsit cultural, una manera d'entendre el món i de relacionar-te amb els teus semblants, uns referents comuns; Catalunya són també uns valors: l'occident lliure; Catalunya és el Sant Jordi i el Nadal, Catalunya és tota quanta patum mil·lenària i el costumari que de petits ens ensenyaren a l'escola i que de fa uns anys els benpensants progressistes volen eliminar. Ara a l'escola ja no es fa la quaresma, ja no s'enterra la sardina i del Nadal en volen dir festes d'hivern i de la Setmana Santa festes de primavera. Aquest és el preu de l'urna de la mesquita. El que els progressistes no han entés mai és que la llibertat necessita d'imposicions per seguir exercint-se. Cromwell deia que la primera lliçó de la natura és "ésser i preservar-se", "la conservació del nostre Ésser Nacional". No puc estar-hi més d'acord: l'objectiu no és la independència, l'objectiu és la independència per seguir existint, per seguir éssent; tu el que has de fer, amic meu, és salvaguardar la teva identitat i si el preu que has de pagar per posar una urna és acceptar la substitució de la teva identitat ja els pots dir que se la poden fotre on acaba l'esquena, l'urna.

Jaume Font
militant d'UNCat Penedès/Garraf

Mossèn Ballarín: estendard de l'Església Nacional

2010-04-26T09:16:00.000-07:00

Josep Maria Ballarín és el perfecte exemple de mossèn de poble, s’estima la seva terra, el seu entorn, nascut per servir a la seva gent i a la seva estimada pàtria. Aferrissat defensor de la llengua de comarques es mostra molt crític amb Barcelona i el seu centralisme. Es pot fer un paral·lelisme amb Mossèn Jacint Verdaguer, que va fer renéixer el català rural de la deriva adulterada pel castellà de ciutat. Església, fe, terra, poble. Mossèn Ballarín ho té clar: Catalunya és la PÀTRIA. En temps dificils i de crisi de valors, intel·lectuals com Josep Maria Ballarín han de ser els nostres referents, i per suposat, l’estendard de la nostra Església Nacional.

A continuació us deixo una entrevista que li van fer a RAC1, no té desperdici:

http://rac1.org/elmon/blog/montilla-no-sap-on-es-gosol-pobret/

Diu veritats com a punys, sense pèls a la llengua, amb reflexions i sentències lapidàries que molts de nosaltres pensem i també tantíssimes veus públiques que no gosen dir-les no fos cas perillés la nòmina. Aquí us en deixo unes quantes:

· Soc radical en el sentit de tenir arrels.

· Jo no vull ser ciutadà del Món! m’estimo més ser una mula per poder renillar al Pedraforca.

· Jo amb 11 anys era del Macià i després hi va haver aquell desgraciat del Companys.

· Les esquerres castellanes son tan anticatalanes com les de dretes només hi posen vaselina, com en Zapatero.

· Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora faria menys pecat que aquests de la COPE creant odis.

· Que hi ha lesbianes i gays s’ha d’acceptar, Ara! No perquè a nosaltres ens agradin les senyores som anormals, posem les coses al seu lloc.

· Els mestres no ensenyen català, ensenyen el Fabra, que amb tots els meus respectes és barceloní.

· L’idioma a la ciutat necessàriament s’empobrirà. Si et trobes un paio allà a la meva muntanya que diu “mira quin arbre” és un pixapins, perquè el d’aquí diu: “mira quin faig”.

· El català de muntanya és com un castell de focs, és una maravella.

· (Sobre Laporta) És tan bon noi que jo sempre que pugui li diré que no faci política

· No m’havia fet capellar per llepar culs de bisbe, m’havia fet capellà per tractar a la gent, el capellà és el que practica l’amistat, però totes!

· Jo voldria dir una cosa als partits: Catalunya primer i després el partit. Si heu de sacrificar el partit a Catalunya sacrifiqueu-lo.

· Jo només demanaria al Montilla una cosa, que compti que aquí hi ha Gòsol, que existeix Gòsol, que no ho sap pobre home. Basté: no ho sap? No pobret que vols que sàpiga!

· Basté: Què és per vostè Catalunya? La Pàtria!

UNCat i Reagrupment, tots a una per Sant Jordi!

2010-04-22T11:43:00.000-07:00

Una de les principals fonts de finançament d’UNCat són les parades que muntem en fires i esdeveniments locals o en dates senyalades com l’11 de Setembre, el Pi de les tres branques o Sant Jordi. Per nosaltres aquestes fonts d’ingressos són fonamentals per poder seguir editant material i fer front a tot tipus de despeses derivades d’actes i del propi funcionamentdel partit. Enguany per això, per la Diada del Patró de Catalunya no farem parades ni al Berguedà, ni a Osona, ni al Camp de Tarragona, ni al Vallès, ni al Barcelonès Nord, ni a terres gironines ni tampoc al Garraf. I sinó les fem no serà per falta de mitjans i encara menys per voluntat i ganes dels nostres militants. Però en el context en què ens trobem, a pocs mesos de les eleccions al Principat i amb una opció política separatista i transversal amb tots els pronòstics d’entrar per la porta gran al Parlament no podiem fer altra cosa que unir esforços amb Reagrupament. Enguany UNCat ha deicidit muntar tan sols un stand a Barcelona (Rambla Catalunya, 50) i donar la consígna als nostres militants i simpatitzants d’ajudar a tenyir de grana tot el territori català. És l’hora dels sacrificis, de ser generosos i humils i de treballar pelgats. Ha arribat l’anhelat Front Patriòtic i tenim l’obligació moral de fer tot el que estigui en les nostres mans per catapultar REAGRUPAMENT al Parlament i trencar d’una vegada per totes amb la totalitària i tercermundista Espanya. Així doncs fem honor al Patró de Catalunya i tots els nacionalistes colze a colze per Sant Jordi amb l’únic objectiu de l’alliberament nacional català.

Independència vs nacionalisme?

2010-04-20T16:05:00.001-07:00

Durant anys hem pogut veure com partits suposadament defensors de Catalunya s'han repartit alguns mots complementaris uns als altres per interès partidari i personal fins al punt de veure com en taules de debat polític s'han creat discussions per l'ús d'una o altra paraula confonent la realitat amb la ficció promoguda per la classe política actual.

Des d'Esquerra, CUP i partits atrapats a l'esquerra se'ns ha fet creure, que per ser independentista no és necessari ser nacionalista, fins hi tot se'ns ha volgut vendre la moto de que això és positiu i beneficiós per a Catalunya. Jo em pregunto que pot tenir de beneficiós aconseguir la llibertat per no usar-la? Em recorda més aquell que després de tants anys convivint amb el seu segrestador ja s'hi sent a gust, còmode i fins hi tot no imagina una vida sense ell, la síndrome d'Estocolm, aquesta malaltia és la que pateixen tots aquests dirigents que s'omplen la boca d'independentisme barat per aconseguir vots que després ven a l´enemic, Espanya.

Per altra banda tenim els que diuen ser nacionalistes, CiU o PxC. També amb trets característics d'aquesta malaltia diuen defensar Catalunya sense la independència. És possible defensar la identitat d'un país sense reclamar un estat propi? Evidentment no, perquè sempre se'ns identificarà amb el país colonitzador i aquell que amenaça la nostra identitat.

Després de superar aquesta ficció hom pot observar el significat i quina relació tenen aquestes paraules, que la independència no és l'objectiu ni el final, si no l'eina i el principi del projecte de país, que el nacionalisme sense estat no és més que el regionalisme de les autonomies inventades per la progressia espanyola per una banda acontentar-nos amb l'estatut d'autonomia i per l'altra dividir-nos entre germans dels principat, valencians i balears, són coses que s'aprenen amb el temps i quan veus com et fan ballar com un titella és quan s'entén que és necessari recatalanitzar Catalunya, aconseguir una Catalunya catalana i que això només té un nom, nacionalisme i que només serà possible aconseguint la independència perquè no ens volem separar, volem existir dintre d'Europa i el món.

Som independentistes? Sí! Però per què som nacionalistes!

Leo. Membre de les Joventuts Nosaltres Sols!

Excursió pel Massís del Garraf

2010-04-16T16:46:00.000-07:00

El passat divendres dia 2 d'abril PALESTRA amb la col·laboració d'UNCat Garraf-Penedès, que va fer el guiatje, varem fer una excursió des de l'ermita de Bruguers fins al cim més alt del Massís del Garraf, la Morella.

La ruta s'inicià pujant al castell de l'Eramprunyà, situat dalt d'un espadat damunt el santuari de Bruguers, a 438 m d'altitud, al terme municipal de Gavà .

Als anys 30 un dels actes habituals de les Joventuts d'Estat Català (aleshores JEREC) era l'Aplec d'Eramprunyà. La història del castell és semblant a la de molts castells catalans que han acabat en runes. En el seu temps serví per defensar la marca del Penedès en temps de la Catalunya Vella quan la frontera era al Llobregat. Va ser doncs un castell de frontera molts anys i després, en avançar la conquesta cap el sud va tenir un paper més secundari. El castell fou desmantellat el 1469, durant la guerra contra Joan II.

A la Guerra de Successió va tenir un paper heroic, els darrers resistents es refugiaren al castell fins que el reducte fou vençut i els seus defensors immolats. A la fi del segle XIX, quan fou visitat per membres de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, al castell habitaven uns pagesos. El castell i les terres annexes foren adquirides per l'industrial Manuel Girona i Agrafel el 1897, ara fa poc han passat a titularitat pública.

Seguint la ruta que ens havíem proposat ens vam dirigir tot seguint el camí Gr-92 cap al cim de la Morella amb 594m d'altitud. Un cop allà vam purificar el cim penjant una senyera a la creu que el corona, aquest és un dels propòsits que ens hem fet, el de penjar els símbols nacionals per tots els cims i rutes que fem, netejar els camins tot recollint brossa i fer allò que estigui en les nostres mans per arreglar els desperfectes causats per la mà de l'home o per la pròpia mare natura.

Torna el Nacionalisme!

2010-04-16T16:41:00.001-07:00

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.

Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.

Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.

Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.

I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.

Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.

Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.

En quin vols estar?

Xavier Andreu

2009-04-27T12:05:00.001-07:00

El passat dia 19 d’Abril UNCat Penedès-Garraf vam organitzar la primera calçotada popular a la comarca, concretament a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. Una trentena de militants i simpatitzans vam respondre a la convocatòria de germanor nacionalista. Estelades i banderes del partit guarnien la pineda convertint la concurreguda Masia d’en Cabanyes en un indret independentista. Els simpatitzants compartien opinions i reflexions amb els militants sobre UNCat i el Front Patriòtic mentres feiem calçots a dojo. El més positiu de la jornada va ser sens dubte l’acostament de simpatitzants, que a hores d’ara, ja han ingressat a les files del nacionalisme identitari desacomplexat.

Vist l’èxit de la convocatoria UNCat Penedès-Garraf repetirem aquests actes socials que són molt necessaris per acabar d’acostar a simpatitzans i amics a la causa nacionalista. Així doncs, us recomanem que aneu fent lloc a l’estòmac per la carretada de calçots de l’any que ve!

Per la Diada de Sant Jordi vam fer parada a diverses localitats i vam treure a la llum el nou Pàtria amb nou disseny i continguts, us el recomanem especialment. El podeu baixar a http://www.unitat.cat/patria.html.

Nou mural a la comarca

2009-02-26T11:25:00.000-08:00

Ahir a la nit militants de les joventuts Nosaltres Sols! d'UNCat-Penedès/Garraf vam finalitzar un nou mural on es pot llegir ben gran el què volem, una CATALUNYA CATALANA!. El mural està situat en un dels camins rurals que uneixen Vilanova i la Geltrú amb les muntanyes dels parcs naturals Foix-Olèrdola i les vinyes i masies que hi han a les seves faldes. És un pas concorregut especialment per excursionistes, esportistes i els pagesos de la zona. En temps on ens volen encongir la nostra ànima no podem defallir en la lluita dels símbols, ja sigui fent onejar estelades, fent caure braus, o deixant empremta amb murals arreu de la nació. Visca Catalunya lliure i Catalana!

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

2009-02-06T04:30:00.000-08:00

Acte públic de la tarda.

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Convocada per la comissió organitzadora de la mateixa Conferència, integrada per gent independent i per militants de diferents partits polítics i associacions.

Acte públic:
Sala d’actes del Centre Cívic Ateneu Fort Pienc.

Carrer Ribes, 14, Barcelona

Mapa a google maps

Dissabte 7 de febrer del 2009.
De 16.30 a 19.30 h.

Programa:

1.Intervencions/salutacions de les entitats que hagin participat en la Jornada de Debat Independentista del matí.

2.Informe de les conclusions de la jornada del matí, a càrrec de Núria Vilà.

3.Intervencions sobre, el fracàs de l’autonomisme i la necessitat de la independència, a càrrec de:

Patrícia Gabancho
Alfons López Tena
Rut Carandell

4.Cloenda de l’acte i crida a la unitat d’acció independentista a càrrec d’Agustí Soler.

5.Cant dels Segadors.

http://conferenciaindependentista.wordpress.com/

Conferència a Sitges ( 2 de febrer 2008)

2008-11-30T10:55:00.000-08:00

CATALUNYA I LA IMMIGRACIÓ: PROBLEMES, REPTES I SOLUCIONS

L’agrupament del Garraf-Penedès Unitat Nacional Catalana (UNCat) organitza una conferència pública al voltant dels efectes que pot causar en la identitat nacional catalana l’onada immigratòria que ha patit Catalunya els últims anys, especialment pel que fa a l’arribada massiva de persones de procedència extracomunitària, provinents sobretot del continent americà, del nord d’Àfrica i de països musulmans, així com de l’est d’Europa.

Aquesta nova immigració que presenta una enorme complexitat pel que fa a noves llengües, formes de vida i pràctiques político-religioses ara presents a Catalunya, se suma a la immigració espanyola, que havia arribat a Catalunya sobretot durant la segona meitat del segle XX, fenomen aquest que responia en bona part a una intencionalitat política de règims autoritaris espanyols, com ara el franquista, que fomentaven la immigració castellanoparlant amb la intenció d’espanyolitzar les nostres terres.

Unitat Nacional Catalana és un partit independentista identitari, que reivindica el dret de viure en una Catalunya Catalana, en què els costums, valors socials, cultura i llengua catalanes en siguin hegemòniques en tot el territori de Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Gabinet de Premsa d'UNCat Garraf-Penedès

video

Avergonyit - Xavier Sala i Martín

2008-11-20T11:19:00.000-08:00

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
http://www.avui.cat/article/opinio/46883/avergonyit.html

Catalanisme en castellà

2007-12-27T21:33:00.000-08:00

Melcior Comes / Escriptor

En l'època que l'escut del Barça perd la Creu de Sant Jordi per no ferir susceptibilitats
religioses islamistes, el nacionalisme català comença a posar les rebaixes lingüístiques. La llengua, gairebé com la creu vermella, ha desaparegut del discurs nacional (sempre hi ha estat més o menys arraconada) i les reivindicacions se centren en assumptes relacionats amb la balança fiscal i en les tan deficients infraestructures. A mi, personalment, la maniobra m'indigna; hem fet del nostre nacionalisme una mena de doctrina d'alcalde pedani: en lloc de seguir construint un discurs d'identitat nacional centrat en la llengua i la cultura ens concentrem en problemes logístics i en vulgaritats pressupostàries (utilíssimes, per descomptat...;), tot desdibuixant les reivindicacions clàssiques perquè siguin assimilables per a tots. Una mena de catalanisme light, ja que el de veritat és considerat massa pesat i, a la llarga, temem que ens pugui arribar a obstruir les venes. Ens han acomplexat tant que hem arribat a témer les nostres pròpies conviccions.

ELS D'ESQUERRA REPUBLICANA COMENÇARAN a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà? Qui vol una Catalunya independent institucionalment bilingüe? Si del que es tracta no és de fer un país sinó de seduir majories, ¿per què no fer bilingüe o trilingüe TV3? Si tot és un problema de participació social, ¿per què no fer bilingüe també el premi Sant Jordi? Personalment, prefereixo maleir els trens en català que elogiar la seva puntualitat en la llengua de Cervantes. La primera prioritat del projecte nacionalista hauria de ser la creació d'estructures i dinàmiques que assegurin la perdurabilitat de la nostra llengua i cultura, la resta, des del meu punt de vista, són ximpleries, barroeries comptables, metafísiques de trens avariats.

VOLEM UN PAÍS EN CATALÀ, COSTI EL QUE COSTI; si del que es tracta, però, és de ser nacionalista per una simple qüestió de malabarismes de butxaca, que deixin de comptar amb el meu suport. Si vull un nacionalisme en castellà no necessito Catalunya, tinc Espanya que m'ofereix el mateix servei i m'assegura millors resultats. ¿Som o no som? ¿O és que per ser hem de falsejar la veu legítima? Que se'ns comenci a demanar que parlem en castellà per relaxar la ideologia i aconseguir emportar-se el botí castellanoparlant és una indecència. És com quan el meu editor em demana que somrigui molt i parli poc, tot per caure simpàtic i vendre més llibres. L'únic que aconsegueix amb això és que em es senti traït, mutilat.

VIVIM EN UNA ÈPOCA ESTRANYA; els homes deixen de ser homes i es transformen en infantons emasculats, depilats i de parla mel·líflua, tot perquè així pretenen seduir més dones. També les ideologies perden tot fonament consistent i es transfiguren en vèrboles líquides, tan adaptables que acaben per perdre tota significació. Sembla que tots els polític s'han fet taoistes: "Hi ha debilitat en el poder i poder en la debilitat"; gairebé sona com això del "catalanisme en castellà", una canallada, en uns temps menys pusil·lànimes d'això se'n deia trair la pàtria. En resum: un plegat de nicieses.

EL NACIONALISME CATALÀ NO ÉS UNA IDEOLOGIA sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dijous, 27 de desembre del 2007

Font: http://paper.avui.cat/article/dialeg/110191/catalanisme/castella.html

Presentació

2007-08-10T16:15:00.000-07:00

Catalans i catalanes d'aquestes contrades nodrides de vinyes des de qualsevol punt estant fins on abarca la vista, d'aquestes "vinyes verdes vora el mar", com diu el poeta; us presentem avui un nou bloc de l'independentisme unitari i alhora us en donem la benvinguda esperant que us el sabreu fer vostre també.

Aquest pretén ser una eina de divulgació del nostre missatge; l'independentisme intransigent que la Catalunya adormida anhela, el nacionalisme abraonat que jau esperant la guspira que encengui la flama. Un nacionalisme transversal, unitari, que defuig les picabaralles entre catalans, que pensa que per damunt de la ideologia de cadascú hi ha una nació, un sol poble; i és per aquesta raó que volem un país lliure: per a reclamar el nostre lloc al món sense renunciar a la nostra naturalesa, a la nostra llengua, a la nostra cultura, als nostres trets identitaris, trets sense els quals no seriem una nació. I és per això, perquè som una nació, que exigim el dret a l'emancipació nacional, perquè volem decidir el nostre futur, sense imposicions foranes.

Des d'Unitat Nacional Catalana doncs, creiem en la unitat del poble català -de tot el poble català(!)- per a assolir aquesta llibertat i us encoratgem a unir-vos a aquest projecte, amb l'afany irreductible de l'alliberament nacional i la catalanitat del país.