dijous, 27 de desembre del 2007

Catalanisme en castellà

Melcior Comes / Escriptor

En l'època que l'escut del Barça perd la Creu de Sant Jordi per no ferir susceptibilitats
religioses islamistes, el nacionalisme català comença a posar les rebaixes lingüístiques. La llengua, gairebé com la creu vermella, ha desaparegut del discurs nacional (sempre hi ha estat més o menys arraconada) i les reivindicacions se centren en assumptes relacionats amb la balança fiscal i en les tan deficients infraestructures. A mi, personalment, la maniobra m'indigna; hem fet del nostre nacionalisme una mena de doctrina d'alcalde pedani: en lloc de seguir construint un discurs d'identitat nacional centrat en la llengua i la cultura ens concentrem en problemes logístics i en vulgaritats pressupostàries (utilíssimes, per descomptat...;), tot desdibuixant les reivindicacions clàssiques perquè siguin assimilables per a tots. Una mena de catalanisme light, ja que el de veritat és considerat massa pesat i, a la llarga, temem que ens pugui arribar a obstruir les venes. Ens han acomplexat tant que hem arribat a témer les nostres pròpies conviccions.

ELS D'ESQUERRA REPUBLICANA COMENÇARAN a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà? Qui vol una Catalunya independent institucionalment bilingüe? Si del que es tracta no és de fer un país sinó de seduir majories, ¿per què no fer bilingüe o trilingüe TV3? Si tot és un problema de participació social, ¿per què no fer bilingüe també el premi Sant Jordi? Personalment, prefereixo maleir els trens en català que elogiar la seva puntualitat en la llengua de Cervantes. La primera prioritat del projecte nacionalista hauria de ser la creació d'estructures i dinàmiques que assegurin la perdurabilitat de la nostra llengua i cultura, la resta, des del meu punt de vista, són ximpleries, barroeries comptables, metafísiques de trens avariats.

VOLEM UN PAÍS EN CATALÀ, COSTI EL QUE COSTI; si del que es tracta, però, és de ser nacionalista per una simple qüestió de malabarismes de butxaca, que deixin de comptar amb el meu suport. Si vull un nacionalisme en castellà no necessito Catalunya, tinc Espanya que m'ofereix el mateix servei i m'assegura millors resultats. ¿Som o no som? ¿O és que per ser hem de falsejar la veu legítima? Que se'ns comenci a demanar que parlem en castellà per relaxar la ideologia i aconseguir emportar-se el botí castellanoparlant és una indecència. És com quan el meu editor em demana que somrigui molt i parli poc, tot per caure simpàtic i vendre més llibres. L'únic que aconsegueix amb això és que em es senti traït, mutilat.

VIVIM EN UNA ÈPOCA ESTRANYA; els homes deixen de ser homes i es transformen en infantons emasculats, depilats i de parla mel·líflua, tot perquè així pretenen seduir més dones. També les ideologies perden tot fonament consistent i es transfiguren en vèrboles líquides, tan adaptables que acaben per perdre tota significació. Sembla que tots els polític s'han fet taoistes: "Hi ha debilitat en el poder i poder en la debilitat"; gairebé sona com això del "catalanisme en castellà", una canallada, en uns temps menys pusil·lànimes d'això se'n deia trair la pàtria. En resum: un plegat de nicieses.

EL NACIONALISME CATALÀ NO ÉS UNA IDEOLOGIA sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dijous, 27 de desembre del 2007

Font: http://paper.avui.cat/article/dialeg/110191/catalanisme/castella.html