Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.
Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.
Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.
Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.
Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.
I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.
Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.
Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.
Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.
En quin vols estar?
Xavier Andreu
