divendres, 16 d’abril del 2010

Excursió pel Massís del Garraf

El passat divendres dia 2 d'abril PALESTRA amb la col·laboració d'UNCat Garraf-Penedès, que va fer el guiatje, varem fer una excursió des de l'ermita de Bruguers fins al cim més alt del Massís del Garraf, la Morella.

La ruta s'inicià pujant al castell de l'Eramprunyà, situat dalt d'un espadat damunt el santuari de Bruguers, a 438 m d'altitud, al terme municipal de Gavà .

Als anys 30 un dels actes habituals de les Joventuts d'Estat Català (aleshores JEREC) era l'Aplec d'Eramprunyà. La història del castell és semblant a la de molts castells catalans que han acabat en runes. En el seu temps serví per defensar la marca del Penedès en temps de la Catalunya Vella quan la frontera era al Llobregat. Va ser doncs un castell de frontera molts anys i després, en avançar la conquesta cap el sud va tenir un paper més secundari. El castell fou desmantellat el 1469, durant la guerra contra Joan II.

A la Guerra de Successió va tenir un paper heroic, els darrers resistents es refugiaren al castell fins que el reducte fou vençut i els seus defensors immolats. A la fi del segle XIX, quan fou visitat per membres de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, al castell habitaven uns pagesos. El castell i les terres annexes foren adquirides per l'industrial Manuel Girona i Agrafel el 1897, ara fa poc han passat a titularitat pública.

Seguint la ruta que ens havíem proposat ens vam dirigir tot seguint el camí Gr-92 cap al cim de la Morella amb 594m d'altitud. Un cop allà vam purificar el cim penjant una senyera a la creu que el corona, aquest és un dels propòsits que ens hem fet, el de penjar els símbols nacionals per tots els cims i rutes que fem, netejar els camins tot recollint brossa i fer allò que estigui en les nostres mans per arreglar els desperfectes causats per la mà de l'home o per la pròpia mare natura.

Torna el Nacionalisme!

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.

Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.

Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.

Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.

I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.

Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.

Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.

En quin vols estar?

Xavier Andreu

dilluns, 27 d’abril del 2009

El passat dia 19 d’Abril UNCat Penedès-Garraf vam organitzar la primera calçotada popular a la comarca, concretament a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. Una trentena de militants i simpatitzans vam respondre a la convocatòria de germanor nacionalista. Estelades i banderes del partit guarnien la pineda convertint la concurreguda Masia d’en Cabanyes en un indret independentista. Els simpatitzants compartien opinions i reflexions amb els militants sobre UNCat i el Front Patriòtic mentres feiem calçots a dojo. El més positiu de la jornada va ser sens dubte l’acostament de simpatitzants, que a hores d’ara, ja han ingressat a les files del nacionalisme identitari desacomplexat.



Vist l’èxit de la convocatoria UNCat Penedès-Garraf repetirem aquests actes socials que són molt necessaris per acabar d’acostar a simpatitzans i amics a la causa nacionalista. Així doncs, us recomanem que aneu fent lloc a l’estòmac per la carretada de calçots de l’any que ve!


Per la Diada de Sant Jordi vam fer parada a diverses localitats i vam treure a la llum el nou Pàtria amb nou disseny i continguts, us el recomanem especialment. El podeu baixar a http://www.unitat.cat/patria.html.

dijous, 26 de febrer del 2009

Nou mural a la comarca





Ahir a la nit militants de les joventuts Nosaltres Sols! d'UNCat-Penedès/Garraf vam finalitzar un nou mural on es pot llegir ben gran el què volem, una CATALUNYA CATALANA!. El mural està situat en un dels camins rurals que uneixen Vilanova i la Geltrú amb les muntanyes dels parcs naturals Foix-Olèrdola i les vinyes i masies que hi han a les seves faldes. És un pas concorregut especialment per excursionistes, esportistes i els pagesos de la zona. En temps on ens volen encongir la nostra ànima no podem defallir en la lluita dels símbols, ja sigui fent onejar estelades, fent caure braus, o deixant empremta amb murals arreu de la nació. Visca Catalunya lliure i Catalana!

divendres, 6 de febrer del 2009

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

banner-web

Acte públic de la tarda.

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Convocada per la comissió organitzadora de la mateixa Conferència, integrada per gent independent i per militants de diferents partits polítics i associacions.

Acte públic:
Sala d’actes del Centre Cívic Ateneu Fort Pienc.

Carrer Ribes, 14, Barcelona

Mapa a google maps

Dissabte 7 de febrer del 2009.
De 16.30 a 19.30 h.

Programa:

1.Intervencions/salutacions de les entitats que hagin participat en la Jornada de Debat Independentista del matí.

2.Informe de les conclusions de la jornada del matí, a càrrec de Núria Vilà.

3.Intervencions sobre, el fracàs de l’autonomisme i la necessitat de la independència, a càrrec de:

Patrícia Gabancho
Alfons López Tena
Rut Carandell

4.Cloenda de l’acte i crida a la unitat d’acció independentista a càrrec d’Agustí Soler.

5.Cant dels Segadors.

http://conferenciaindependentista.wordpress.com/

diumenge, 30 de novembre del 2008

Conferència a Sitges ( 2 de febrer 2008)

CATALUNYA I LA IMMIGRACIÓ: PROBLEMES, REPTES I SOLUCIONS

L’agrupament del Garraf-Penedès Unitat Nacional Catalana (UNCat) organitza una conferència pública al voltant dels efectes que pot causar en la identitat nacional catalana l’onada immigratòria que ha patit Catalunya els últims anys, especialment pel que fa a l’arribada massiva de persones de procedència extracomunitària, provinents sobretot del continent americà, del nord d’Àfrica i de països musulmans, així com de l’est d’Europa.

Aquesta nova immigració que presenta una enorme complexitat pel que fa a noves llengües, formes de vida i pràctiques político-religioses ara presents a Catalunya, se suma a la immigració espanyola, que havia arribat a Catalunya sobretot durant la segona meitat del segle XX, fenomen aquest que responia en bona part a una intencionalitat política de règims autoritaris espanyols, com ara el franquista, que fomentaven la immigració castellanoparlant amb la intenció d’espanyolitzar les nostres terres.

Unitat Nacional Catalana és un partit independentista identitari, que reivindica el dret de viure en una Catalunya Catalana, en què els costums, valors socials, cultura i llengua catalanes en siguin hegemòniques en tot el territori de Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Gabinet de Premsa d'UNCat Garraf-Penedès

video

dijous, 20 de novembre del 2008

Avergonyit - Xavier Sala i Martín

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema
quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país
i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
http://www.avui.cat/article/opinio/46883/avergonyit.html