El passat dia 19 d’Abril UNCat Penedès-Garraf vam organitzar la primera calçotada popular a la comarca, concretament a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. Una trentena de militants i simpatitzans vam respondre a la convocatòria de germanor nacionalista. Estelades i banderes del partit guarnien la pineda convertint la concurreguda Masia d’en Cabanyes en un indret independentista. Els simpatitzants compartien opinions i reflexions amb els militants sobre UNCat i el Front Patriòtic mentres feiem calçots a dojo. El més positiu de la jornada va ser sens dubte l’acostament de simpatitzants, que a hores d’ara, ja han ingressat a les files del nacionalisme identitari desacomplexat.

Vist l’èxit de la convocatoria UNCat Penedès-Garraf repetirem aquests actes socials que són molt necessaris per acabar d’acostar a simpatitzans i amics a la causa nacionalista. Així doncs, us recomanem que aneu fent lloc a l’estòmac per la carretada de calçots de l’any que ve!

Per la Diada de Sant Jordi vam fer parada a diverses localitats i vam treure a la llum el nou Pàtria amb nou disseny i continguts, us el recomanem especialment. El podeu baixar a http://www.unitat.cat/patria.html.

Nou mural a la comarca

Ahir a la nit militants de les joventuts Nosaltres Sols! d'UNCat-Penedès/Garraf vam finalitzar un nou mural on es pot llegir ben gran el què volem, una CATALUNYA CATALANA!. El mural està situat en un dels camins rurals que uneixen Vilanova i la Geltrú amb les muntanyes dels parcs naturals Foix-Olèrdola i les vinyes i masies que hi han a les seves faldes. És un pas concorregut especialment per excursionistes, esportistes i els pagesos de la zona. En temps on ens volen encongir la nostra ànima no podem defallir en la lluita dels símbols, ja sigui fent onejar estelades, fent caure braus, o deixant empremta amb murals arreu de la nació. Visca Catalunya lliure i Catalana!

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Acte públic de la tarda.

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Convocada per la comissió organitzadora de la mateixa Conferència, integrada per gent independent i per militants de diferents partits polítics i associacions.

Acte públic:
Sala d’actes del Centre Cívic Ateneu Fort Pienc.

Carrer Ribes, 14, Barcelona

Mapa a google maps

Dissabte 7 de febrer del 2009.
De 16.30 a 19.30 h.

Programa:

1.Intervencions/salutacions de les entitats que hagin participat en la Jornada de Debat Independentista del matí.

2.Informe de les conclusions de la jornada del matí, a càrrec de Núria Vilà.

3.Intervencions sobre, el fracàs de l’autonomisme i la necessitat de la independència, a càrrec de:

Patrícia Gabancho
Alfons López Tena
Rut Carandell

4.Cloenda de l’acte i crida a la unitat d’acció independentista a càrrec d’Agustí Soler.

5.Cant dels Segadors.

http://conferenciaindependentista.wordpress.com/

Conferència a Sitges ( 2 de febrer 2008)

CATALUNYA I LA IMMIGRACIÓ: PROBLEMES, REPTES I SOLUCIONS

L’agrupament del Garraf-Penedès Unitat Nacional Catalana (UNCat) organitza una conferència pública al voltant dels efectes que pot causar en la identitat nacional catalana l’onada immigratòria que ha patit Catalunya els últims anys, especialment pel que fa a l’arribada massiva de persones de procedència extracomunitària, provinents sobretot del continent americà, del nord d’Àfrica i de països musulmans, així com de l’est d’Europa.

Aquesta nova immigració que presenta una enorme complexitat pel que fa a noves llengües, formes de vida i pràctiques político-religioses ara presents a Catalunya, se suma a la immigració espanyola, que havia arribat a Catalunya sobretot durant la segona meitat del segle XX, fenomen aquest que responia en bona part a una intencionalitat política de règims autoritaris espanyols, com ara el franquista, que fomentaven la immigració castellanoparlant amb la intenció d’espanyolitzar les nostres terres.

Unitat Nacional Catalana és un partit independentista identitari, que reivindica el dret de viure en una Catalunya Catalana, en què els costums, valors socials, cultura i llengua catalanes en siguin hegemòniques en tot el territori de Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Gabinet de Premsa d'UNCat Garraf-Penedès

video

Avergonyit - Xavier Sala i Martín

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
http://www.avui.cat/article/opinio/46883/avergonyit.html

Catalanisme en castellà

Melcior Comes / Escriptor

En l'època que l'escut del Barça perd la Creu de Sant Jordi per no ferir susceptibilitats
religioses islamistes, el nacionalisme català comença a posar les rebaixes lingüístiques. La llengua, gairebé com la creu vermella, ha desaparegut del discurs nacional (sempre hi ha estat més o menys arraconada) i les reivindicacions se centren en assumptes relacionats amb la balança fiscal i en les tan deficients infraestructures. A mi, personalment, la maniobra m'indigna; hem fet del nostre nacionalisme una mena de doctrina d'alcalde pedani: en lloc de seguir construint un discurs d'identitat nacional centrat en la llengua i la cultura ens concentrem en problemes logístics i en vulgaritats pressupostàries (utilíssimes, per descomptat...;), tot desdibuixant les reivindicacions clàssiques perquè siguin assimilables per a tots. Una mena de catalanisme light, ja que el de veritat és considerat massa pesat i, a la llarga, temem que ens pugui arribar a obstruir les venes. Ens han acomplexat tant que hem arribat a témer les nostres pròpies conviccions.

ELS D'ESQUERRA REPUBLICANA COMENÇARAN a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà? Qui vol una Catalunya independent institucionalment bilingüe? Si del que es tracta no és de fer un país sinó de seduir majories, ¿per què no fer bilingüe o trilingüe TV3? Si tot és un problema de participació social, ¿per què no fer bilingüe també el premi Sant Jordi? Personalment, prefereixo maleir els trens en català que elogiar la seva puntualitat en la llengua de Cervantes. La primera prioritat del projecte nacionalista hauria de ser la creació d'estructures i dinàmiques que assegurin la perdurabilitat de la nostra llengua i cultura, la resta, des del meu punt de vista, són ximpleries, barroeries comptables, metafísiques de trens avariats.

VOLEM UN PAÍS EN CATALÀ, COSTI EL QUE COSTI; si del que es tracta, però, és de ser nacionalista per una simple qüestió de malabarismes de butxaca, que deixin de comptar amb el meu suport. Si vull un nacionalisme en castellà no necessito Catalunya, tinc Espanya que m'ofereix el mateix servei i m'assegura millors resultats. ¿Som o no som? ¿O és que per ser hem de falsejar la veu legítima? Que se'ns comenci a demanar que parlem en castellà per relaxar la ideologia i aconseguir emportar-se el botí castellanoparlant és una indecència. És com quan el meu editor em demana que somrigui molt i parli poc, tot per caure simpàtic i vendre més llibres. L'únic que aconsegueix amb això és que em es senti traït, mutilat.

VIVIM EN UNA ÈPOCA ESTRANYA; els homes deixen de ser homes i es transformen en infantons emasculats, depilats i de parla mel·líflua, tot perquè així pretenen seduir més dones. També les ideologies perden tot fonament consistent i es transfiguren en vèrboles líquides, tan adaptables que acaben per perdre tota significació. Sembla que tots els polític s'han fet taoistes: "Hi ha debilitat en el poder i poder en la debilitat"; gairebé sona com això del "catalanisme en castellà", una canallada, en uns temps menys pusil·lànimes d'això se'n deia trair la pàtria. En resum: un plegat de nicieses.

EL NACIONALISME CATALÀ NO ÉS UNA IDEOLOGIA sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dijous, 27 de desembre del 2007

Font: http://paper.avui.cat/article/dialeg/110191/catalanisme/castella.html

Presentació

Catalans i catalanes d'aquestes contrades nodrides de vinyes des de qualsevol punt estant fins on abarca la vista, d'aquestes "vinyes verdes vora el mar", com diu el poeta; us presentem avui un nou bloc de l'independentisme unitari i alhora us en donem la benvinguda esperant que us el sabreu fer vostre també.

Aquest pretén ser una eina de divulgació del nostre missatge; l'independentisme intransigent que la Catalunya adormida anhela, el nacionalisme abraonat que jau esperant la guspira que encengui la flama. Un nacionalisme transversal, unitari, que defuig les picabaralles entre catalans, que pensa que per damunt de la ideologia de cadascú hi ha una nació, un sol poble; i és per aquesta raó que volem un país lliure: per a reclamar el nostre lloc al món sense renunciar a la nostra naturalesa, a la nostra llengua, a la nostra cultura, als nostres trets identitaris, trets sense els quals no seriem una nació. I és per això, perquè som una nació, que exigim el dret a l'emancipació nacional, perquè volem decidir el nostre futur, sense imposicions foranes.

Des d'Unitat Nacional Catalana doncs, creiem en la unitat del poble català -de tot el poble català(!)- per a assolir aquesta llibertat i us encoratgem a unir-vos a aquest projecte, amb l'afany irreductible de l'alliberament nacional i la catalanitat del país.