L'urna de la mesquita

Avui un amic em truca i em diu que a una mesquita hi han posat una urna per lo del dret a decidir i em retreu el meu rebuig a tot quant precepte islàmic. Jo em pregunto si pesa més el fet de l'urna o el fet que el món àrab vagi disseminant les seves mesquites arreu d'Europa amb l'objectiu d'islamitzar-nos. No ens enganyem, la jihad existeix: ara una carnisseria per aquí, ara una mesquita per allà, ara un minaret i quan ens n'adonem ja tota la nostra escala de valors haurà estat dilapidada en pro a la convivència d'aquells que de fora vinguéren, que comencaren demanant tolerància i acabaren imposant el seu modus vivendi en un país forà. Ara que han posat l'urna a la mesquita se'm retreu que no vulgui la mesquita, que he d'estar a favor de l'islamització intencionada perquè han posat un calaix amb una escletxa per a introduïr-hi sobres. Preferiria que no hi hagués mesquita per molta urna que em plantin al davant. Si Catalunya ha de ser una república islàmica ja no serà Catalunya, serà una altra cosa; i per molt que els àrabs parlin català o votin que sí a la independència a mi ningú em convencerà que un català fa el ramadà o obliga a les seves dones a tapar-se el cos. Catalunya és alguna cosa més que una llengua, Catalunya és sobretot un pòsit cultural, una manera d'entendre el món i de relacionar-te amb els teus semblants, uns referents comuns; Catalunya són també uns valors: l'occident lliure; Catalunya és el Sant Jordi i el Nadal, Catalunya és tota quanta patum mil·lenària i el costumari que de petits ens ensenyaren a l'escola i que de fa uns anys els benpensants progressistes volen eliminar. Ara a l'escola ja no es fa la quaresma, ja no s'enterra la sardina i del Nadal en volen dir festes d'hivern i de la Setmana Santa festes de primavera. Aquest és el preu de l'urna de la mesquita. El que els progressistes no han entés mai és que la llibertat necessita d'imposicions per seguir exercint-se. Cromwell deia que la primera lliçó de la natura és "ésser i preservar-se", "la conservació del nostre Ésser Nacional". No puc estar-hi més d'acord: l'objectiu no és la independència, l'objectiu és la independència per seguir existint, per seguir éssent; tu el que has de fer, amic meu, és salvaguardar la teva identitat i si el preu que has de pagar per posar una urna és acceptar la substitució de la teva identitat ja els pots dir que se la poden fotre on acaba l'esquena, l'urna.

Jaume Font
militant d'UNCat Penedès/Garraf

Mossèn Ballarín: estendard de l'Església Nacional

Josep Maria Ballarín és el perfecte exemple de mossèn de poble, s’estima la seva terra, el seu entorn, nascut per servir a la seva gent i a la seva estimada pàtria. Aferrissat defensor de la llengua de comarques es mostra molt crític amb Barcelona i el seu centralisme. Es pot fer un paral·lelisme amb Mossèn Jacint Verdaguer, que va fer renéixer el català rural de la deriva adulterada pel castellà de ciutat. Església, fe, terra, poble. Mossèn Ballarín ho té clar: Catalunya és la PÀTRIA. En temps dificils i de crisi de valors, intel·lectuals com Josep Maria Ballarín han de ser els nostres referents, i per suposat, l’estendard de la nostra Església Nacional.

A continuació us deixo una entrevista que li van fer a RAC1, no té desperdici:

http://rac1.org/elmon/blog/montilla-no-sap-on-es-gosol-pobret/

Diu veritats com a punys, sense pèls a la llengua, amb reflexions i sentències lapidàries que molts de nosaltres pensem i també tantíssimes veus públiques que no gosen dir-les no fos cas perillés la nòmina. Aquí us en deixo unes quantes:

· Soc radical en el sentit de tenir arrels.

· Jo no vull ser ciutadà del Món! m’estimo més ser una mula per poder renillar al Pedraforca.

· Jo amb 11 anys era del Macià i després hi va haver aquell desgraciat del Companys.

· Les esquerres castellanes son tan anticatalanes com les de dretes només hi posen vaselina, com en Zapatero.

· Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora faria menys pecat que aquests de la COPE creant odis.

· Que hi ha lesbianes i gays s’ha d’acceptar, Ara! No perquè a nosaltres ens agradin les senyores som anormals, posem les coses al seu lloc.

· Els mestres no ensenyen català, ensenyen el Fabra, que amb tots els meus respectes és barceloní.

· L’idioma a la ciutat necessàriament s’empobrirà. Si et trobes un paio allà a la meva muntanya que diu “mira quin arbre” és un pixapins, perquè el d’aquí diu: “mira quin faig”.

· El català de muntanya és com un castell de focs, és una maravella.

· (Sobre Laporta) És tan bon noi que jo sempre que pugui li diré que no faci política

· No m’havia fet capellar per llepar culs de bisbe, m’havia fet capellà per tractar a la gent, el capellà és el que practica l’amistat, però totes!

· Jo voldria dir una cosa als partits: Catalunya primer i després el partit. Si heu de sacrificar el partit a Catalunya sacrifiqueu-lo.

· Jo només demanaria al Montilla una cosa, que compti que aquí hi ha Gòsol, que existeix Gòsol, que no ho sap pobre home. Basté: no ho sap? No pobret que vols que sàpiga!

· Basté: Què és per vostè Catalunya? La Pàtria!

·

UNCat i Reagrupment, tots a una per Sant Jordi!

Una de les principals fonts de finançament d’UNCat són les parades que muntem en fires i esdeveniments locals o en dates senyalades com l’11 de Setembre, el Pi de les tres branques o Sant Jordi. Per nosaltres aquestes fonts d’ingressos són fonamentals per poder seguir editant material i fer front a tot tipus de despeses derivades d’actes i del propi funcionamentdel partit. Enguany per això, per la Diada del Patró de Catalunya no farem parades ni al Berguedà, ni a Osona, ni al Camp de Tarragona, ni al Vallès, ni al Barcelonès Nord, ni a terres gironines ni tampoc al Garraf. I sinó les fem no serà per falta de mitjans i encara menys per voluntat i ganes dels nostres militants. Però en el context en què ens trobem, a pocs mesos de les eleccions al Principat i amb una opció política separatista i transversal amb tots els pronòstics d’entrar per la porta gran al Parlament no podiem fer altra cosa que unir esforços amb Reagrupament. Enguany UNCat ha deicidit muntar tan sols un stand a Barcelona (Rambla Catalunya, 50) i donar la consígna als nostres militants i simpatitzants d’ajudar a tenyir de grana tot el territori català. És l’hora dels sacrificis, de ser generosos i humils i de treballar pelgats. Ha arribat l’anhelat Front Patriòtic i tenim l’obligació moral de fer tot el que estigui en les nostres mans per catapultar REAGRUPAMENT al Parlament i trencar d’una vegada per totes amb la totalitària i tercermundista Espanya. Així doncs fem honor al Patró de Catalunya i tots els nacionalistes colze a colze per Sant Jordi amb l’únic objectiu de l’alliberament nacional català.

Independència vs nacionalisme?

Durant anys hem pogut veure com partits suposadament defensors de Catalunya s'han repartit alguns mots complementaris uns als altres per interès partidari i personal fins al punt de veure com en taules de debat polític s'han creat discussions per l'ús d'una o altra paraula confonent la realitat amb la ficció promoguda per la classe política actual.

Des d'Esquerra, CUP i partits atrapats a l'esquerra se'ns ha fet creure, que per ser independentista no és necessari ser nacionalista, fins hi tot se'ns ha volgut vendre la moto de que això és positiu i beneficiós per a Catalunya. Jo em pregunto que pot tenir de beneficiós aconseguir la llibertat per no usar-la? Em recorda més aquell que després de tants anys convivint amb el seu segrestador ja s'hi sent a gust, còmode i fins hi tot no imagina una vida sense ell, la síndrome d'Estocolm, aquesta malaltia és la que pateixen tots aquests dirigents que s'omplen la boca d'independentisme barat per aconseguir vots que després ven a l´enemic, Espanya.

Per altra banda tenim els que diuen ser nacionalistes, CiU o PxC. També amb trets característics d'aquesta malaltia diuen defensar Catalunya sense la independència. És possible defensar la identitat d'un país sense reclamar un estat propi? Evidentment no, perquè sempre se'ns identificarà amb el país colonitzador i aquell que amenaça la nostra identitat.

Després de superar aquesta ficció hom pot observar el significat i quina relació tenen aquestes paraules, que la independència no és l'objectiu ni el final, si no l'eina i el principi del projecte de país, que el nacionalisme sense estat no és més que el regionalisme de les autonomies inventades per la progressia espanyola per una banda acontentar-nos amb l'estatut d'autonomia i per l'altra dividir-nos entre germans dels principat, valencians i balears, són coses que s'aprenen amb el temps i quan veus com et fan ballar com un titella és quan s'entén que és necessari recatalanitzar Catalunya, aconseguir una Catalunya catalana i que això només té un nom, nacionalisme i que només serà possible aconseguint la independència perquè no ens volem separar, volem existir dintre d'Europa i el món.

Som independentistes? Sí! Però per què som nacionalistes!

Leo. Membre de les Joventuts Nosaltres Sols!

Excursió pel Massís del Garraf

El passat divendres dia 2 d'abril PALESTRA amb la col·laboració d'UNCat Garraf-Penedès, que va fer el guiatje, varem fer una excursió des de l'ermita de Bruguers fins al cim més alt del Massís del Garraf, la Morella.

La ruta s'inicià pujant al castell de l'Eramprunyà, situat dalt d'un espadat damunt el santuari de Bruguers, a 438 m d'altitud, al terme municipal de Gavà .

Als anys 30 un dels actes habituals de les Joventuts d'Estat Català (aleshores JEREC) era l'Aplec d'Eramprunyà. La història del castell és semblant a la de molts castells catalans que han acabat en runes. En el seu temps serví per defensar la marca del Penedès en temps de la Catalunya Vella quan la frontera era al Llobregat. Va ser doncs un castell de frontera molts anys i després, en avançar la conquesta cap el sud va tenir un paper més secundari. El castell fou desmantellat el 1469, durant la guerra contra Joan II.

A la Guerra de Successió va tenir un paper heroic, els darrers resistents es refugiaren al castell fins que el reducte fou vençut i els seus defensors immolats. A la fi del segle XIX, quan fou visitat per membres de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, al castell habitaven uns pagesos. El castell i les terres annexes foren adquirides per l'industrial Manuel Girona i Agrafel el 1897, ara fa poc han passat a titularitat pública.

Seguint la ruta que ens havíem proposat ens vam dirigir tot seguint el camí Gr-92 cap al cim de la Morella amb 594m d'altitud. Un cop allà vam purificar el cim penjant una senyera a la creu que el corona, aquest és un dels propòsits que ens hem fet, el de penjar els símbols nacionals per tots els cims i rutes que fem, netejar els camins tot recollint brossa i fer allò que estigui en les nostres mans per arreglar els desperfectes causats per la mà de l'home o per la pròpia mare natura.

Torna el Nacionalisme!

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.

Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.

Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.

Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.

I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.

Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.

Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.

En quin vols estar?

Xavier Andreu